ATENEU POPULAR EIVISSA

de camí a l'apostasia

2011-10-31T16:31:00.004+01:00

Dimecres, 12 / gener / 2011 a les 14:54 hores. Resposta del Bisbat de Mallorca a la meva sol.licitud d'APOSTASIA

... en el cas de que dessitji realitzar un acte d'apostasia formal, dessitjo informar-li...de les consequències q deriven de l'acte d'apostasia:

.Anotació marginal de la seva apostasia al llibre de baptisme.

.Perd el dret a que pugin celebrar-se exèquies i funeral amb ocasió de la seva mort, a no ser que abans ... hagi manifestat sincerament el seu dessig de reconciliar-se amb la ....

.Tampoc podrà en endavant rebre cap sacrament ni participar en cap cerimonia religiosa católica.

.No pot ser padrí/madrina de baptisme, ni de confirmació.

.No pot participar en cap associació católica

.No pot contraure matrimoni amb una persona católica sense llicència especial del Bisbat, que valorarà la situació.

Per l'altre, desde el moment que resideix a Eivissa, el lloc competent és el Bisbat d'Eivissa i no el de Mallorca on va ser batejada

(Sense el meu consentiment)

Per apostatar, o millor dit perquè te posin una nota marginal al llibre de baptisme, cal entregar:
- partida de baptisme, del capellà i/o l'esglèsia on te varen batejar.
-fotocòpia del dni
- i 2 testimonis.
Tot això al Bisbat on resideixis.

És curiós que tenguin més en compte un acte realitzat quan no tens ni pensament (als pocs mesos d'haver nascuda) que fer-ho amb ses teves plenes capacitats, drets i llibertats de pensament. En canvi, per apostatar has de dur a dues persones per donar fe, de que no tens fe. Per què? no ho entenc.

Cada dia que passa, me dono compte que aconseguir l'apostasia per a mi, és molt important.

No crec en èssers omnipresents i inexistents.
Crec en mi mateixa i amb la força de les altres persones, les que veig, puc tocar, pugui parlar, compartir, aprendre,

Tot el que ens envolta, desde el nostre neixament fins a la mort, està regit per l'esglèsia catòlica. Podria afegir també, pels bancs, grans empreses, petroleres, etc, però aquest és un altre tema, un altre tipus de sobirania, diferent a la sobirania catòlica.

Roser Alenyar. Sòcia

Extra català per a extracomunitaris

2011-04-07T19:02:00.001+02:00

Tots hem sentit parlar de la nova “mesura lingüística” que exigirà als immigrantsdemostrar coneixements de català per poder fer certs tràmits. Aquí no negarem pas la importància de conèixer la llengua i la cultura del país, per tant aquesta idea sembla positiva. La qüestió és la forma en què s’aplicarà i la igualtat dels nouvinguts davant d’aquesta.
Si em permeteu, anem a l’aeroport del Prat. És l’entrada principal dels immigrants. Acostem-nos per observar-la més de prop. Arriben avions, la gent baixa, entren a l’edifici... Allà, hi ha dos passadissos. Un diu “No-comunitaris”. Qui hi passa? Entre d’altres, un cambrer marroquí, una estudiant russa, un jove director de teatre de Mèxic, un paleta senegalès, una família xinesa, una actriu colombiana, un arquitecte argentí, un botiguer pakistaní (podeu continuar la llista, afegint i canviant noms, nacionalitats i professions). Aquestes persones tenen cadascú una història diferent, un perfil professional particular, un motiu diferent que els ha portat cap aquest país i un grau ben divers de coneixement de les realitats del país. Alguns ja saben dir “Bon dia”, “Adéu” i “Moltes gràcies”. Alguns fins i tot han anat al curs que es feia al Casal Català. Alguns han sentit que es parla una altra llengua en aquella part de l’Estat Espanyol. I d’altres només se n’han adonat quan han vist algun rètol escrit diferent d’allò que esperaven. Tots hauran de fer un esforç per aprendre català. Sembla just: un esforç a canvi d’una oportunitat - no és molt demanar.
Ara, mentre que ens entreteníem mirant tota aquella gent que passava per la porta a poc a poc, esperant el segell al passaport, per l’altra porta que posa “Unió Europea” també han passat un professor alemany, una florista anglesa, un escriptor francès, un cuiner hongarès, una doctora holandesa, una estudiant italiana, un enginyer madrileny, una ballarina polonesa, una família belga i molta més gent (perquè passen més ràpidament: no necessiten cap segell al passaport). Ells també tenen històries diferents, nivells d’estudis ben variats, els seus propis motius per venir a Catalunya i, ben curiós, igual que en el grup anterior, hi ha gent que sap parlar català, n’hi ha que en sap una miqueta o n’ha sentit parlar i n’hi ha que no en sap gens. N’hi ha que volen aprendre la llengua del país i n’hi ha que ni els passa pel cap, això. Per la diversitat el grup s’assembla a l’anterior. Però hi ha un detall: no estan obligats a passar dies a l’Estrangeria fent tràmits i, consegüentment, ningú no els exigirà (legalment) demostrar coneixements de català. Així, el professor alemany estarà ben content fent classes de la seva llengua i comprant pa en espanyol, la família belga portarà els nens al col·legi privat francès, l’estudiant italiana demanarà al professor si puede hablar castellano, por favor... Ara, la florista s’adonarà que les violetes tenen molt més èxit entre les senyores del barri quan s’hi adreça en català, i s’apuntarà al curs del Consorci. Però serà una entre molts que han entrat per la porta.
Deveu haver endevinat la pregunta: tanta diferència marca un segell al passaport i una de les dues portes a l’aeroport com per poder exigir un esforç important a uns i no exigir res als altres? O és que hi ha dues “races”: els que han nascut amb estrella (de l’escut de la Unió Europea) i els que no han tingut la sort? Resulta que el requisit lingüístic, l’hauran de complir els que han de complir mil requisits més per confirmar el seu estatus legal al país. Els que no tenen aquests maldecaps poden seguir parlant espanyol, i tan tranquils. Ja no mencionem els immigrants del mateix Estat, als quals no se’ls pot exigir res, ni tan sols es consideraran immigrants.
Plantejant aquestes preguntes només volíem apuntar que, tot i les bones intencions de la mesura, s’ha de mirar que no portin a l’infern, és a dir, potser s’ha de filar més prim per aconseguir allò que es vol, l’acceptació de les realitats culturals i lingüístiques del país, d’una manera justa i igualitària.

Lídia Bogatyreva

NOU: Butlletí nº4 Febrer 2011

2011-03-17T17:43:00.000+01:00

http://issuu.com/ateneupopulareivissa/docs/butllet__4_internet

@ revolta_2011

2011-03-03T18:16:00.000+01:00

2011 Marca un punt d’inflexió per al món àrab. Els orígens els podem situar en 2005 a les revoltes a la banlieue de les grans capitals franceses. França, antiga potència colonial del Magreb, veu com molts joves d’origen àrab cremen vehicles i destrueixen edificis i mobiliari urbà, com a expressió de la manca d’expectatives en una societat que els ha deixat al marge. Un altre antecedent és el campament establert als afores d’Al-Aaiun, que aplega milers de sahrauís molestos per la sòrdida ocupació marroquina (veure butlletí nº 2) però també reclamant la fi del domini d’un govern repressor i corrupte i, com els joves de banlieue, sense perspectives de futur.
A Tunísia, Egipte, Líbia, Iemen, Jordània, Bahrein, Algèria, Marroc... les revoltes populars han fet palès el descontentament amb uns governants nepotistes i autoritaris. Governs amics dels EUA i la UE, que han demostrat no ser gaire més democràtics que l’Iraq de Sadam Hussein, i que no han dubtat disparar amb foc real contra ciutadans desarmats. Precisament a Occident aquestes protestes sembla haver-nos agafat per sorpresa.
Ens havien venut la imatge d’un món islàmic endarrerit, pobre, encegat per l’islamisme i incapaç de fer res per ell mateix. I ens trobam amb una població jove i amb ganes de viure. Amb ganes de tenir un futur. Saben que tenen les portes d’Europa tancades i tampoc no volen emigrar. Volen poder expressar el que els diaris i la televisió no diu, i aquí és on han trobat el mitja d’expressió: Les xarxes socials. Si la premsa escrita va ser un dels pilars de la democràcia a partir del segle XIX, avui en dia les xarxes socials ha estat el canal que han fet possible poder accedir a informació no censurada pel govern i fins i tot convocar manifestacions.
Però el rerefons de tot plegat és la percepció que els germans de la riba sud de la Mediterrània tenen d’ells mateixos. N’hauríem de prendre exemple d’aquesta societat, madura i responsable, que clama en favor de la democràcia.

ATUREM EL DESALLOTJAMENT DE LA CARBONERIA

2011-02-02T13:34:00.003+01:00

El Centre Social Okupat i Autogestionat La Carbonería, establert al carrer Urgell 30, està en perill de desallotjament després de 2 anys de feina en un edifici que portava quatre anys en desús. El denunciant és FBEX, una de les principals promotores immobiliàries espanyoles, actualment en concurs de creditors, amb més de 640 milions de deute el 2010 !! L’ especulació immobiliària dins l’avarícia miserable de fer negoci en temps de crisi, està accelerant el procés de tallar d’arrel aquest projecte. Un projecte desobedient i solidari per compartir, intercanviar i donar sense interessos econòmics pel mig. Un espai del barri obert a tothom, que des de fa dos anys dona lloc a activitats, tallers, col·lectius i projectes contribuint a la vida social del barri tant a dins del centre social com als carrers.

Podran desallotjar el nostre escenari però mai la nostra convicció de solidaritat.

Veïns y veïnes gràcies pel vostre suport!

Si tu tampoc vols aquest desallotjament, pots col·laborar amb una signatura de suport, passat per el Centre Social i porta’ns una escombra (la penjarem en la façana) i signa digitalment a la columna de l’esquerra de la web:

http://laotracarboneria.net/

Escombrem l’especulació!

No volíem autopistes...

2011-01-11T21:58:00.009+01:00

El moviment antiautopista va sorgir de la ciutadania. Malgrat sigui obvi que alguns personatges varen aconseguir un rèdit polític, no es pot negar que el motor va ser un malestar ciutadà provocat per la política arrogant, de fets consumats i desmesura, de la que erem víctimes habituals i sumises i que tocà sostre amb el projecte de les autopistes.
Per segona vegada a la història de les Pitiüses, la dreta era castigada electoralment i l'esquerra tenia una oportunitat d'or per retornar el seny i l'honestedat a la classe política eivissenca. Però deu ser que aquest àmbit no accepta atributs tan nobles i corromp tot allò que entra a formar part d'ell. Perquè tan aviat els nostres companys varen fer-se amb el poder, va començar a escenificar-se un espectacle veritablement lamentable, on el desencís i la decepció varen anar substituint els sentiments d'entusiasme i esperança de gran part de la població illenca.
Com en una pel·lícula de ciència-ficció, els nostres polítics (ara de dubtosa ideologia esquerrana) han estat abduïts i fagocitats pel gran monstre, davant la mirada perplexa dels seus antics companys, que no reconeixien ni els fets ni les formes.
Uns per novells i altres per vells, tots varen errar en oblidar massa aviat quina era la seva missió política. Uns ja sabien navegar i altres varen aprendre, fins i tot, a surfejar amb mala maror. Uns varen dirigir l'orquestra; altres, diligents, feien els cors.
Quina extranya i perversa satisfacció s'amaga darrera la pèrdua d'identitat ideològica? Es tracta només d'un sentiment d'inseguretat que busca l'acceptació i el reconeixement a qualsevol preu? Per què val més el reconeixement d'uns que el d'altres? Quin mecanisme opera en aquest procés? Quins factors entren en joc? Tal volta, com va dir André Malraux, “a la política de vegades passa com a la gramàtica: un error en el que tots incorren finalment és reconegut com la regla”.
Tants anys fent política de dretes deu haver viciat de tal manera l'engranatge que, tot i canviant de color, no s'ha sabut canviar d'actitut. L'home no fa a la política sinó que la política fa a l'home.
Només algunes persones, poques, menys de les que poguem comptar amb una mà, han resistit a l'envestida amb un veritable sacrifici mai prou valorat, aconseguint fites importants i mantenint-se ferms i íntegres a uns ideals, malgrat les pressions i les traves. El sistema et fagocita o t'expulsa, i alguna persona ha demostrat una valentia i fortalesa inusuals, més encara tenint en compte la seva manca d'experiència en l'àmbit polític. Però això ha estat l'excepció. La resta, tot plegat una colla d'arrogants a l'altura dels seus predecesors.
No hem estat capaços de defensar ni un miserable PTE que, de tant covard que era, pràcticament només complia els mínims exigits per la llei.
No hem estat capaços tampoc de marcar una diferència lingüística ni de demostrar l'estima pel que és nostre. Deu ser perquè mai s'ha valorat realment...
On han quedat discursos reivindicatius i apassionats que demanaven un canvi? On són les promeses de mesura i consciència d'illa? A on la participació ciutadana en les decisions que a totes i tots ens afecten? Sembla que tot això només fós vàlit en l'oposició, quan no hi havia perill de compromís; i durant la campanya electoral, és clar. Aquell moment de befa desmesurada cap als ciutadans que, així i tot, varen anar a votar amb heròica responsabilitat. Responsabilitat que després ni s'ha respectat ni s'ha tengut en compte per part dels nostres representants a les institucions públiques.
No esperàvem això d'aquesta legislatura. Les expectatives eren molt altes, cert. Però uns mínims eren desitjables. Esperàvem valentia, honestedat i autenticitat.
No volíem autopistes... Ni macroport a Vila, ni legalització dels urbanitzables a Sant Josep, ni desdoblament de la carretera de Santa Eulàlia, ni PTE a mida...
Volíem mantenir uns valors, recuperar una dignitat i lluitar conjuntament per un futur possible i diferent en el qual la nostra cultura (paisatge, llengua, territori, patrimoni, medi ambient...) fós respectada i servís com a carta de presentació a l'exterior, per a gaudiment dels d'aquí i els de fora.

(Esther Serra)

CAP A LA COHESIÓ SOCIAL

2010-10-22T08:16:00.008+02:00

actes del CORRELLENGUA 2010
cicle INTEGRACIÓ I IMMIGRACIÓ
Organitza: Ateneu Popular d'Eivissa i Associació 8 d'Agost

Davant una trentena de persones que abarrotaven la sala del casal de dones de Vila, en Madiop va començar la xerrada reflexionant sobre el model d'integració més adient. Ni l'anglo-saxó amb ghettos per a cada nacionalitat, ni el francès, on els fills dels immigrants encara són considerats estrangers i tenen dificultats per a trobar feina, no són models vàlids: "segons quina integració, no m'interessa"

Sobre el posar límits a la circulació, afirma que no se'n posaren en segons quins fluxes migratoris, i posa com a exemple Sudamèrica. Ressalta la dimensió humana de les migracions, en la qual no només es desplaça el treballador, sinó la persona amb el seu entorn més proper. Els prejudicis existeixen en totes les comunitats, sempre són els mateixos i s'esvaeixen amb el coneixement mutu.

És molt greu que els "extracomunitaris" no gaudeixin dels mateixos drets. Cita com exemple que per venir a Eivissa no s'ha pogut beneficiar del descompte de resident, tot i fer més de 13 anys que viu a Mallorca. També es parla de l'ús que s'ha fet dels immigrants per precaritzar la feina, i d'aquí la necessitat de treballar conjuntament per reclamar els mateixos drets.

El català és el millor mitjà per a cohesionar-nos socialment i és un molt bon punt de trobada per a eivissencs de diferents origens. Comenta que aprendre una llengua més sempre és enriquidor i que obre moltes portes, i afegeix que "no perds sa teva africanitat". També anima a perdre la por a parlar i a véncer l'autoodi.

L'ASEMA és una associació que aplega gent d'origens molt diversos i que no organitzen cursos de castellà "que és omnipresent" sinó que els de català sempre donen millors fruits. Té també la voluntat d'assolir la integració de les dones, tot i ser -també- un procés llarg.

Finalment es va fer una mica de col·loqui entre els assistents en el qual, entre altres, es varen comentar estratègies per a realitzar activitats en favor de la integració.

L'Autoritat Portuària de Balears incompleix les recomanacions i els compromisos amb l'UNESCO

2010-10-20T09:38:00.005+02:00

Ecologistes en accíó i GEN-GOB denuncien que el vessament de fangs del dragat del port d'Eivissa s'està fent de forma contrària als compromisos ambientals adquirits davant la UNESCO.
D'aquesta manera APB, amb la complicitat de Lourdes Costa i l'equip de govern actual segueixen amb una obra innecessària i que suposarà la destrucció de la badia d'Eivissa que, a més, executen de forma "xapussera" i irresponsable.

https://www.ecologistasenaccion.org/spip.php?article18841

El teatre com a eina de transformació social

2010-10-08T19:03:00.002+02:00

EL XIRINGUITO, TEATRE I COMUNITAT

El Xiringuito, Teatre i Comunitat és un grup interdisciplinari de persones unides per la seva vinculació amb la intervenció social i les arts escèniques.

La finalitat de les intervencions que realitza El Xiringuito, Teatre i Comunitat és promoure la cohesió, la participació, la millora de les relacions i l'obertura de mirada davant la complexa realitat social. Per aconseguir-ho utilitzem tot un seguit d'eines d'intervenció social que fan que les persones que participen del procés esdevinguin protagonistes i es puguin percebre a si mateixes com a agents per a la transformació i el canvi social. Tot i que el teatre i la mediació són els pilars bàsics de les nostres intervencions, no deixem mai d'investigar i incorporar elements de noves disciplines artístiques o acadèmiques al nostre registre metodològic.

(Per a més informació podeu visitar la nostra web a facebook.)

KINOTO, MESTRE D'ART I HUMANITAT. Per Sonya Torres Planells

2010-10-08T18:43:00.003+02:00

El nostre amic i company Miguel Àngel Ratto Carmisciano , Kinoto, ens va deixar el 8 de setembre de 2009. El soc profund del seu record al cor dels que lluitàrem al seu costat per una Eivissa i un món millor romandrà per sempre inesborrable. Just és que el recordem i aquest apunt biogràfic vol ser el meu particular i senzill homenatge.
En Kinoto era fill d’artesà, segueix l’ofici del cartó pedra des dels tretze anys. Començà a pintar i dibuixar ja els anys seixanta a l’Escola Panamericana d’Art, i treballà al taller del mestre Pedro Gaeta i amb la Penya d’Artistes Plàstics de Mar de la Plata.
L’any 1970 arribà a Barcelona, amb un ajut d’estudis de la Penya d’Artistes, on estudià gravat a l’Escola Massana i practicà dibuix del natural al Centre Sant Lluc. El 1973 va muntar el seu propi taller artesà al carrer Robadors, número 21, de Barcelona, on treballà el cartó pedra. El 1974 participà en la inauguració de la Fira d’Artesania de Santa Llúcia, al costat d’altres quatre artesans, i també començà a participar en la Fira d’Artesania de la Plaça del Pi, que posteriorment esdevindrà Fira de Pintors i en la qual també participarà. A Barcelona presentà la seva ceràmica negra, al costat de Julio Bauzá, a la Sala 1878 del carrer Montcada cap el 1978; i a la Galeria Rio de la Diagonal el 1982. També exposarà la seva obra pictòrica en diverses mostres col·lectives i individuals, al Pati Llimona (1994) i la Casa de la Solidaritat (1999), entre d’altres.
L’any 1974 arribà a Eivissa i portà ja la seva artesania al carrer Major de la ciutat i, a partir del 1975, s’hi instal·là definitivament. Primer compartirà taller a Puig des Molins amb Julio Bauzá, Carlos Icardi i altres artesans, un any després, instal·là definitivament el seu propi taller al poble de Sant Rafel, conegut com a Can Kinoto, on sempre se'l podia trobar treballant.
Ja a partir de l’any 1976 participarà en la “Semana Cultural de Ibiza y Formentera. Artesania”; el 1977 els seus treballs en cartó pedra són presents en la “II Exhibición Internacional de Artesania de Ibiza”, que té lloc a la Sala Gòtica del Castell d’Eivissa, i també portà la seva artesania a una exposició col·lectiva de la Galeria 13 del Carrer de la Creu; i, el 1981, mostra la seva ceràmica en l’exposició “3 Ceramistes de San Rafael. Bauzá-Icardi-Kinoto”, presentada a la Casa de la Cúria de Dalt Vila. A més, el 1983 participarà com a mestre ceramista en el “II Curs de Ceràmica”, impartit a l’Escola Francesa d’Eivissa i dirigit als mestres d’E.G.B.”
Presentà per primera vegada a Eivissa les seves pintures en una exposició individual a la Sala Skyros, el 1985. I també exposarà les seves pintures a la Sala Cultural Sa Nostra d’Eivissa, el 1988; a la Sala Berri de Sant Agustí, sota el nom “Nostalgias Porteñas”, el 1992; i a la Galeria d’Es Paradís Terrenal, l’any 2000; entre d’altres. També va participar regularment en diverses exposicions col·lectives a la Galeria Can Teixidor, a la Galeria Alhadros i el Supermercat de l’Art. Va col·laborar el 1996 en la mostra “Goya 250 Aniversari”, que també es va presentar a Eivissa i a Saragossa; i, aquest mateix any, en l’exposició d’artistes plàstics argentins “20 Años”, organitzada per la Plataforma Argentina Contra la Impunidad.
A partir de l’any 1995 comença a exposar la seva pintura i ceràmica a l’estranger, principalment a la Galeria Syke de Bremen (Alemanya) on continuà presentant la seva obra regularment, i també exposà a Finlàndia i Buenos Aires. També va ser membre i va participar en les activitats i exposicions de l’Associació Artistes Visuals d’Eivissa i Formentera (1996). Va il·lustrar el llibre Poemas, de Luis Luchi (1999); i el meu llibre de poemes Almanac Alquímic de Sentiments (2001).
A part de la seva feina com a artesà i artista, també portà endavant una destacada tasca social a Eivissa. Va participar en l’organització de la Plataforma Contra la Guerra (1991), i l'any 1999 vàrem organitzar a Eivissa amb altres companys la Xarxa Ciutadana per l’Abolició del Deute Extern (XCADE). Amb aquesta plataforma engegàrem una important campanya de difusió per a l’abolició del Deute Extern, amb la promoció d’una consulta social, l’organització d’una exposició a S’Alamera i l’edició de tríptics i de materials diversos amb vinyetes del dibuixant Bellvi.
L’any 2000 ens vàrem organitzar per a la constitució de l’Ateneu Llibertari Pitiús “La Tranquil·litat” i ens reuníem als locals de la Ràdio Uc del carrer Bes d'Eivissa. Vàrem editar tres números del nostre butlletí “La Tranquil·litat” i muntàvem setmanalment (tots els divendres) una taula a la Plaça de Vila per l'exposició i difusió de material cultural anarquista. Recordo especialment les tertúlies al voltant d'aquesta taula, les accions que vàrem engegar en contra de la llavors incipient guerra d'Iraq, i l'interès que despertaven les novetats editorials en la nostra concorreguda parada del Dia de Sant Jordi a Vara de Rei.
Més endavant, vàrem refundar (després de 70 anys) el sindicat de la CNT a Eivissa i Formentera (2002), amb seu al Passeig Vara de Rei número 20, i engegàrem una tasca de reivindicació del patrimoni històric, que d'altra banda mai ens va ser reconegut.
Home d'acció, sempre compromès, generós, ferm en les seves idees i font d'inspiració. Així vull recordar a aquest company, en Kinoto, que en la seva lluita contra la destrucció de s'illa es va deixar la sang, i que ja per sempre reposarà en aquesta terra nostra que tant es va estimar.
Company, que la terra et sigui lleu.
Visca la llibertat!

Març
El vent gemega
per tot allò
que deixa enrera.
Frisa sense pors
tot revoltillant,
entre els murs.
Comença a aixecar
la pols dels difunts,
que pren caire de llar.
Escarritxos turbulents
construeixen il·lusions,
desperten els somnis.
Vent

Juliol
Escolteu els sons de
les murades fumejants
que a la mitja nit
treuen color de foc
i trons de revolució.
Comença a tremolar
raig de pols d’asfalt!
La natura clama,
no sentiu el seu crit?
Ens diu... Si us plau,
no em deixeu morir,
la meva fi és la vostra fi.
Foc

Desembre
Companys de terra i de gestes
dediqueu-me part de vostra cura
que sóc petit cos i ferma voluntat,
que vinc amb sacs d’amor
per plantar en aquesta terra
adobada pels anys,
que els nostres morts
res no s’emporten,
se’n van deixant estels
de petites eternitats
als cors dels vius
i la suau tendresa
de tot allò que estimaren.
Mort

(D'Almanac Alquímic de Sentiments, Eivissa, 2001)

HOMENATGE A DOS LLUITADORS PACIFISTES

2010-10-02T11:52:00.002+02:00

DISCURS DURANT LA COL.LOCACIÓ DE LA PLACA COMMEMORATIVA ALS GERMANS SERRA ANTONIO [divendes 1 d’octubre de 2010]

Ens trobam avui aquí, en aquesta entranyable plaça de Vila, perquè l’Alcaldesa d’Eivissa, Lurdes Costa, descobrirà un placa commemorativa a la memòria de dos germans que varen néixer en aquesta casa adossada a la torre inacabada on la modesta vivenda hi té una de les seues alcoves. Aquests germans es deien un Joan i l’altre Vicent i els seus llinatges eren Serra Antonio. Però eren popularment coneguts com Joan o Vicent de na Dolors... Dolors era el nom de la seua mare. Tenc la satisfacció i l’emoció de dir-vos que en Joan era oncle meu i que en Vicent de na Dolors va ser el meu pare i el pare de na Fina, na Marcel·la, n’Antonyita, en Vicent i na Dolors.
Aquí no puc deixar de recordar n’Isabel des Perrí, que va ser la seua dona i la nostra mare. Tots nosaltres agraïm a l’Ajuntament d’Eivissa que hagi cregut que en la vida de tots dos germans es troben motius com per merèixer aquesta placa i ser recordats en el futur.
En Joan va néixer l’any 1910 i va morir assassinat a Palma el 20 d’agost de 1936. El nostre pare, en Vicent de na Dolors, va néixer l’any 1913 i va morir en 1993. La família dins la qual varen néixer era humil, treballadora i cristiana. Tant el seu pare, Vicent de can Matar, com la seua mare, Dolors des Cònsol, varen ser jornalers i persones estimades i respectades. La precarietat econòmica va ser la causa que tant el meu oncle com el meu pare anassin poc a escola i que entrassin aviat al món laboral. El meu pare ho va fer als 9 anys...Tots dos treballaren en diferents oficis abans de fer-se barbers. Havent après primer la professió en Joan, que es va convertir en el mestre del seu germà. S’independitzaren l’any 1928, llogant una barberia que ja existia a la plaça des Parque. Però anhelaven progressar i tenir barberia pròpia. A primeries dels anys trenta, el mestre d’obres Carabassó va aixecar l’edicifi del costat del de la família Matutes, al passeig de S’Alamera. L’any 1931 encara quedava sense ocupar un local entre la Caixa de Pensions i la Biblioteca i el magatzem des Coc. El nostre avi els va llogar el local i ja el mateix any 1931 els dos germans s’hi instalaren obrint la seu pròpia barberia i amb el seu propi mobiliari.
Abans de continuar, hem de parlar en general dels anys anteriors. Després de la Primera Guerra Mundial (1914-198) i del triomf de la Revolució Russa (1917), sembla que les grans potències calmin els seus afanys imperialistes... A Europa i Amèrica s’estenen la falta de treball, la misèria, la fam i la grip que provoca milions de morts només al continent europeu. Tot i amb això, els països van reconstruint la seua economia i s’introdueixen millores social. Poc a poc, entre vagues laborals i altres conflictes, l’esperança d’un millor futur alimenta els ideals de progrés d’una joventut inquieta...
A Europa els partits polítics i els sindicats reprenen les seues activitats. Mentrestant, apareix un nou perill: el nazifeixisme, la ideologia de la violència i el racisme. A Alemanya i a Itàlia creix amb una força imparable. Més solapadament, també a Espanya arrela. A darreries dels anys vint, Alfons XIII i Mossolini mentenen reunions secretes en les quals signen pactes sobre la repartició, en cas de conflicte bèl·lic, dels països del nord d’Àfrica.
A Espanya la situació política i social és cada cop més conflictiva. Els treballadors del camp, sobretot a Andalusia passen fam mentre grans extensions de terra fèrtil en mans dels terratinents no produeixen perquè tampoc es deixen conreuar. A les ciutats els treballadors i petits comerciants són víctimes dels grans capitalistes. Molts no tenen feina i no poden alimentar la família...
Els treballadors del camp i els treballadors de les ciutats s’enrolen entorn de grans i històriquescs associacions obreristes que lluitaran pels seus drets polítics i sindicals. Principalment el Partit Socialista Obrer Espanyol i el sindicat filial UGT i el moviment anarquista que arrela amb força a Catalunya i Andalusia, sobretot, neixent així la FAI i a CNT.
També es creen organitzacions democràtiques de tendencial republicà.

La monarquia espanyola governa com en temps del feudalisme, xuclant la sang dels espanyols, mentre tot una colla de ganduls i paràsits viuen a tot luxe, gastant les riques que haurien de invertir en augmentar les condicions de vida de la gent, en construir centres d’ensenyança, en millorar la xarxa viària i les comunicacions, en fomentar en investigació, en definitiva en modernitzar Espanya.
En uns comicis electorals del 12 d’abril de 1931la majoria dels votants varen rebutjar aquesta obsolutista i despòtica monarquia i en la data històrica del 14 d’abril de 1931 és proclamada la II República espanyola.
Republicanisme, Socialisme i Anarquisme entren a les Pitiüses i s’expendeixen dins els sectors més afins, entre 1910 [fundació de la CNT a Barcelona] i darreries dels anys vint. L’escriptor i periodista eivissenc Jordi Juan Riquer s’afilia a la FAI a València l’any 1928. Totes aquestes organitzacions fan sentir la seua presència i les seues veus reïvindicatives. A la premsa de l’època es poden consultar articles propagandistes i conscienciadors i polèmiques. Per un d’aquest articles, l’escriptor costumista de tendències socialistes Joan Castelló Guasch serà processat i haurà de triar entre presentar-se cada setmana al Jutjat a el desterrament. Escolleix anar-se’n a viure a Palma de Mallorca.
Tant el meu oncle Joan com el meu pare estan animats per fermes inquietuds socials i culturals. També comencen aviat a interessar-se per la política, simpatitzant primer pel republicanisme. Aviat, però, primer un i llavors l’altre abraçaran l’ideari anarquista i llibertari, convertint-se aviat, juntament amb Àngel Palerm en importants líders anarcosindicalistes, enquadrats dins la CNT.
L’oncle Joan sembla tenir dots oràtories i organitzatives. Treballarà a les Salines per instruir els salinaires ajudant-los a organitzar-se sindicalment. El mateix farà entre els mariners i pescadors.
El meu pare, amb n’Àngel Palerm i d’altres s’inclina per la vessant cultural. Des de la barberia de S’Alamera s’encarregarà de repartir entre els afiliats i simpatitzants les revistes i els llibres anarquistes que hi reben. Fomant part d’un petit grup que s’autodenominarà “Los Aguiluchos de la FAI”, fundaran l’Ateneu Llibertari Cultural, que s’ubicarà a un primer pis lateral de l’edifici del Pereira. La principal finalitat: fer classes gratuïtes per adults analfabets i per a nens de famílies pobres. Però tendran biblioteca i hemeroteca. Convideran personatges destacats a venir a Eivissa a donar conferències. Faran exposicions artístiques i muntaran obres de teatre.

El dia 17 de juliol de 1936, el meu oncle Joan, n’Andreuet i en Paret de Formentera partiran cap a Palma de Mallorca per participar en un Congrés Regional de la CNT. El meu oncle Joan és reconegut pels carrers de Palma per uns eivissencs de la CEDA, denunciat als falangistes, detingut a la casa on s’hostejava i assassinat brutalment pel propis eivissencs que el delataren al cementeri de Palma juntament amb 16 persones més, les qual, despullades de les seues robes, els seus cadàvers varen ser llençats a una fossa comú.
El dia 18 de juliol de 1936 les forces faccioses d’Eivissa [ Exèrcit, Guàrdia Civil, militants de la CEDA, etc.], s’adhereixen a l’Alçament Nacional, quan encara funcionen els Ajuntament democràtics. Al vespre d’aquell 18 de juliol, hi haurà una reunió massiva a la Casa del Poble, al carrer de la Creu, a la Marina. Com arreu de l’Estat, les autoritats esperen ordres superiors, no acabant-se de creure que aquell Cop d’Estat ja va començar el dia abans, 17, a Ceuta, Melilla i Larache seguint un minuciós pla llargament i secretament elaborat pels anomenats Generals africanistes. La primera de les és la d’eliminar immediatament tothom qui s’oposi als seus plans. Ja el dia 18, a les ciutats i als pobles d’Andalusia les tropes faixistes avançaran a sang i foc, sembrant de cadavers per tot allí on passen i aterroritzant la gent.
A la Casa del Poble, com arreu, els obrers i els antifeixistes en general demanaran armes per poder defensar-se i fer front al destí que els espera, sabent com saben els assassinats perpetrats durant el dia 17 i tot el dia 18... Les autoritats es neguen a donar armes al poble.
Aleshores, el meu pare, n’Àngel Palerm tres companys més i Just Tur surten de la Casa del Poble i devora el Bar Pou a la deseperada decideixen una acció en la qual sols ells s’hi juguen la vida. Just Tur no els acompanya, però està d’acord amb ells.
Llogaren un taxi que els va dur fins al polvorí de Jesús, d’on sostragueren certa quantitat de dinamita i detonants, ocultant-los baix d’un munt de fems que hi havia davall d’un garrover. El taxista coneix bé el meu pare i reconeix el polvorí. Endevina el que fan. Però no veu on oculten la dinamita, ni coneix els restants homes. De retorn a Vila, a S’Alamera mateix es despedeixen i cada un se’n va cap a casa seua.
Aquella nit, absent l’oncle Joan, el meu pare i la meua mare, embaraçada de vuit mesos, dormen en aquesta casa, a prec de l’àvia Dolors.
Mentrestant, el taxista va al Cuartelillo de la Guàrdia Civil i denuncia la sustracció de la dinamita del polvorí de Jesús. Parla d’un dels germans barbers, dits de ca na Dolores, però no sap quin del dos germans es tracta.
La Guàrdia Civil creu que ha de ser l’oncle Joan --ja que és el més important, segons deia el meu pare--, i de qui ignoren que el dia abans havia marxat a Palma de Mallorca. Així, en efecte, passada la mitja nit, una parella de guàrdies civils toquen a la porta de la casa dels meus avis, que es sorprenen. El meu pare sospita qui pot ser i s’aica del llit i comença a vestir-se, mentre la seua mare se’n va a la pporta i demana qui és. “La guàrdia civil!” L’àvia fa córrer el forrellat i els guàrdies pegjen una espenta a la porta quasi fent caure l’àvia. El meu pare ja és allí i adverteix als guàrdies que “estam en República, i aquelles no són formes de tractar la gent”. Ells li demanen qui és i respon que és el fill petit d’aquella dona i es diu Vicent. “No ets tu, el qui ens interessa. On és el teu germà gran?” L’àvia els diu que no és a la casa, que és a Palma. Els guàrdies entren cap endins de la vivenda i es dirigeixen cap a l’alcova d’on havia sortit el meu pare i on encara restava al llit, tapada amb un llençol la meua mare. El meu pare es planta davant d’ells, en el moment que el més atrevit, agafant el llençol destapa la meua mare. Comença un forceig entre aquest guàrdia i el meu pare, que el torna a advertir, dient-li aquesta vegada que miri molt bé el que fa, que allí jeu la seua dona embaraçada. “I el teu germà, on està?” “Ja li hem dit que és a Palma”. “Idò tu acaba’t de vestir i ens acompanyaràs2 “A on?” “Ja ho sabràs en el seu moment”. El meu pare no perd la compostura i, tranquil·litzant la nostra mare i els seus pares, parteix emmanillat entre els dos agents. El meu avi Matar, recordant-se dels Fets d’octubre de 1934 a Astúries, tem per la sort del nostre pare i els segueix fins enmig de la plaça de Vila. Allí el més autoritari dels guàrdies li pega una culatada amb el fusell manant-lo que se’n torni a ca seua. El meu pare pega una estiragassada al guàrdia que quasi roda per en terra i s’acosta al seu pare i li diu que no es preocupi, que torni a casa i faci companyia a la seua mare i a la nostra que, ansioses han sortit al balcó, des d’on contemplen l’escena i com s’enduen el meu pare cap un destí incert.
No es dirigeixen cap a la Presó de l’Ajuntament, sinó que baixen a la Marina, fent un “paseo”. Allò al meu pare el comença a preocupar. Però finalment, seguint el carrer de la Creu acaben arribant al quartelillo de la Guàrdia Civil al carrer d’Azara. Allí, en el corral de la cavalleria l’interroguen pegant-li alguna bofetada i alguna estiraguessada de manilles. Li demanen què en sap de la dinamita que s’ha tret del polvorí de Jesús. Ell respon que no sap de què el parlen. Quan els agents ja s’han cansat, a l’oficina fan constar que l’han detengut i que el condueixen a la Presó de Dalt Vila, on li duen en cotxe. El meu pare quan es veu davant de Don Juan, l’Oficial de la Presó, es tranquil·litza. Els guàrdies l’entreguen i ell és conduit a una cel·la.
Don Juan i el meu pare es coneixen i són força amics, entre altres coses, perquè els barbers de la presó són ell i l’oncle Joan. El meu pare l’informa del motiu de la seua detenció. Al cap d’un temps ingresaran a la presó de Dalt Vila, successivament, dos dels companys del meu pare. Un tercer s’ha amagat pels boscos de la Granada... La Guàrdia Civil ni el fatídic policia Serrano que se’ls ha unit en les averiguacions. No coneixen la resta dels components del grup que ha sostret la dinamita ni saben quants són. Estan molt nerviosos, perquè amb aquella dinamita es podria fer molt de mal...
Però resulta que la dinamita no va ser sostreta per ser utilitzada, és a dir, per fer-la esclatar contra cap objectiu. Aquella dinamita era la penyora que impediria, com així va ser que ho va impedir mentre no la trobaren, que els feixistes començacin a assassinar militants dels partits lleials a la República. És cert que des d’aquella mateix nit del 18 al 19 de juliol es comencen a detendre líders polítics i sindicals d’esquerres, que, com el propi Àngel Palern de qui ignoren que era un del participants en la sustracció de la dinamita, són tancats al Castell. Però, mentre no apareix la dinamita, les autoritats militars no manen afusellar ningú, i els feixistes civils que més tard durant vuit mesos cometrien --segons comptes del meu pare-- 522 assassinats entre Eivissa i Formentera.
Mentrestant, el meu pare i els seus dos companys, cada nit, en cotxe són conduits al quartelillo de la Guàrdia civil on són interrogats, no cal dir-ho, de molt males formes. El matí són conduits davant del Jutge, que els tractà amb respecte sempre, fent-los desemmanillar i permetent-los seure. Els demana per la dinamita i ells responen que no saben de què els parlen. De bell nou, cap a la presó de Dalt vila... Els detinguts no amollen prenda i a través de Don Juan. L’Oficial de la Presó, s’asabenten de les notícies locals i de l’Estat.
Els tres companys implicats en una acció en la qual sols es jugaven la la seua vida, sabien que mentre les autoritats faccioses no trobassin la dinamita no els passaria res a ells ni tampoc als presos del Castell. Fet ratificat quaranta anys més tard per l’eminent antropòleg i examarquista eivissenc Àngel Palerm, amb aquestes paraules:

La sustracción de explosivos que cuenta En Vicent fue motivada, ante todo, por la necesidad de tener algún “deterrente”, como se dice ahora. Estoy todavía convencido de que el temor de lo que podia hacerse con semejante cantidad de dinamita contribuyó a evitar el desencadenamiento inmediato de las peores represalias contra los dirigentes obreros de Ibiza.

[Àgel Palerm. Dins el setmanari UC, Núm. 23, Eivissa, 1978].

Finalment, després d’algunes setmanes d’interrogatoris, tortures i pesquisses... el policia Serrano fa parlar a un dels detenguts. Com ho aconsengueix? Amb amenaces terribles contra la família del valerós company del meu pare...
Sí, les autoritats faccioses tenen ja la dinamita que els ha tengut amb les mans fermades.
Però quan ja disposen d’ella, ja no s’atraveixen a cometre cap vessament de sang. El Cop d’Estat ha fracassat en bona part d’Espanya. Les Capitanies principals s’han mantingut fidels a la República. Fins i tot el Cos de Carrabiners i alguns Quartells de la Guàrdia Civil també. Les principals ciutats són republicanes. Madrid, Bilbao, Barcelona, València, Almeria... i un llarg etcétera. Si l’illa de Mallorca ha restat des del principi dominada per les forces feixistes, l’Illa de Menorca és fidel a la República... Els rumors que la Generalitat i el Govern Central estan preparant, a Barcelona i a València, uns vaixells amb soldats, oficials i miliciants per reconquistar Eivissa i Formentera són cada vegada més que rumors. El Comendant Mestre és va alçar contra la República adherint-se al Cop d’Estat. Però és un militar professional i no un matarife. Fins als dies 6, 7 i 8 d’agost de 1936 en què les tropes republicanes desembarquen a les Pitiüses, cal repetir que el comendant Mestre no va permetre cap vessament de sang, fet que l’honora.
Vet aquí, doncs, el per què d’aquesta placa commemorativa. Ens recorda un fet heròïc molt poc conegut i que va salvar vides. I encara que no hi figurin altres noms, cada un de nosaltres i les generacions futures mentendran viva la memòria d’uns fets terribles, la Guerra d’Espanya, que també va servir, com em comentava en una ocasió l’enyorat escriptor Enrique Fajarnés Cardona que moltes persones de bona fe dels dos bàndols posessin les seues pròpies vides en perill per salvar vides del bandol adversari.

En nom meu i en el de la meua família, vull fer patent el nostre agraïment a l’Ajuntament d’Eivissa i a l’Alcaldesa, Lurdes Costa, així com a l’actual directora de l’Arxiu Històric, Ana Colomar.

JEAN SERRA,
Eivissa,
divendres,
1 d’octubre de 2010.

El bàlconing i la violència de gènere

2010-08-18T01:46:00.003+02:00

El bàlconing a Eivissa és un “esport” habitual entre el turisme de drogues i alcohol i ha agafat una especial rellevància per ser un altre dels descobriments que els mass-media fan en estiu per omplir programació a base d’acarnissament en les desgràcies d’uns idiotes. Però ara que se’n parla, els hotelers en fan, per fi, declaracions molt encertades: Assenyalar expressament que la totalitat de les víctimes són hòmens és, justament, anar a la base del problema: els prejudicis de gènere.

El patriarcat no només afecta a les dones, sinó que els hòmens també en són perjudicats, com en aquest cas. Aquí entren en joc els estereotips que la societat ha esperat del sexe masculí: heroïcitat, agressivitat, valor, risc, ... que acaben generant un mascle alpha prou estúpid com per posar la seua vida en perill, ajudat per la desinhibició de l’alcohol i les drogues i amb la pressió social materialitzada en els crits d’ànim dels “amics”... No és quelcom d’exclusiu del bàlconing: el 90% dels empresonats són hòmens i la majoria dels accidentats de tràfic, també. Tot a causa de les imprudències que un mateix assumeix, empès pels estereotips de gènere. A tot això li hem d’ afegim la imatge que es projecta de IBIZA, com a destí de turisme sexual i de disbauxa nocturna, associada a l’abús d’alcohol i de drogues, fomentada pels mateixos hotelers i pel Govern, però principalment per les discoteques.

És hora de començar a viure i a fomentar noves masculinitats, on els hòmens puguem viure sense haver de recrear el mite del cavaller solitari que sobresurt posant, si cal, la seua vida en perill de la forma més absurda possible.

I mentre, què en feim dels guiris i del bàlconing? Els hotelers identifiquen el problema però és cert que pretendre que facin que els seus clients superin els prejudicis imposats pel patriarcat és demanar-los massa. Tal vegada seria més intel·ligent, per eliminar el bàlconing, demanar-los que en properes campanyes turístiques pressionin per aconseguir un turisme que no es basi en l’oferta d’alcohol barat i drogues, que en són el detonant.

Sa foto

2010-08-13T22:27:00.004+02:00

De la matança del porc: Sobrassades.
De la matança del port: Xorissos!!

FESTES DE LA TERRA 2010.
ACTE DE PROTESTA CONTRA EL MACROPORT DE VILA. 8 D'AGOST 2010.

2010-08-13T14:50:00.000+02:00

Sobre els discursos institucionals

2010-08-13T14:46:00.001+02:00

És que els nostres polítics no n'aprendran mai?? No parlam de governar, cosa que s'esforcen en fer cada vegada pitjor, però que tampoc sorprèn. Parlam del fet de mostrar-se públicament...,d'allò de fer veure el que no són..., d'allò de quedar bé amb el poble... Parlam, concretament, dels discursos institucionals. Aquells en què es suposa que els nostres polítics parlen de cara cap a la ciutadania.

Ara fa un any, la nostra batlesa va ser prou criticada per convertir el discurs d'obertura de les Festes de la Terra en un míting polític on, a més, menyspreava de forma molt poc elegant una part important de la població eivissenca, concretament aquella que no compartia el seu parer pel que fa a l'ampliació del port de Vila.

Enguany, la merescuda estirada d'orelles és pel nostre president del Consell, qui en el discurs de l'ofrena floral a Guillem de Montgrí, acte commemoratiu de la conquesta catalana, no va fer cap al·lusió al fet que reunia a tothom, sinò que va aprofitar l'avinantesa d'un micròfon i un faristol per llegir un redactat que bé podria servir per a la propera campanya electoral. I, sigui de passada, també aprofitable per altres partits polítics a la dreta del PSOE.

Un discurs populista i demagògic, amb l'habitual enumeració d'infraestructures previstes, acompanyada de les obligades referències a la crisi econòmica. Curiosament, i precedint a aquest llistat d'obres, algunes faraòniques (com ara el macroport) i tenint en compte que Eivissa (tot i les semblances cada volta més acusades amb Benidorm) segueix essent una illa, el president va incloure frases com les següents:

“Eivissa necessita un nou model econòmic i de desenvolupament, basat en la qüalitat i no en la qüantitat (...). L'economia d'Eivissa ja no es pot basar en el creixement i el consum desmesurat del territori i dels recursos naturals (...).”

Ah! Però si això era el que deia durant la campanya del 2007, quan en els seus mítings repetia aquella comparació tan graciosa entre la vaca que no aguantava més munyides i l'illa d'Eivissa!

Vol dir, Sr President, que al redactor/a del discurs del passat dia 8 no se li varen traspaperar frases de moments polítics diferents??

O és que d'ençà que sou president del Consell heu vist que la vaca encara podia aguantar un parell de munyidetes més??

Així doncs, voldríem fer un prec als nostres representants institucionals:
Senyores i senyors, d'ara en endavant procurin dirigir-se als seus conciutadans amb més respecte, ja que, per bé o per mal, són temporalment els gestors dels nostres béns col·lectius i, per tant, aquestes exhibicions de cinisme no generen mica de confiança en els seus possibles futurs votants.

Atentament.

Ateneu Popular d'Eivissa.

L'alegria de ser d'esquerres

2010-07-13T16:58:00.002+02:00

L'alegria de ser d'esquerres. Estratègies per recuperar la capacitat de somiar.

Divendres, 18 juliol del 2008.
Gemma Galdon Clavell.

El títol d'aquest article no reflecteix, evidentment, una realitat. És un somni. Una il·lusió. Una esperança. Però de les absolutament necessàries, perquè per aconseguir una mica primer cal, desitjar-ho. A algú se li va complir alguna vegada un somni que no hagués tingut? Però llavors, per què sembla tan inversemblant una afirmació com "l'alegria de ser d'esquerres"? El que plantejo en aquestes línies és que el pitjor que li ha passat a l'esquerra en aquests últims temps és que s'ha oblidat de somiar i de fer somiar. Mentre ens indignàvem davant de l'esdevenir del món, ens atrinxerem en l'agra denúncia i reprimim la il·lusió i la imaginació; ens refugiem en les grises rutines i les anàlisis conjunturals. Ens oblidem, en definitiva, del desig. D'allò que ens va portar a nosaltres, al seu dia, a optar per la dissidència.
Si ser d'esquerres no és l'adhesió a un programa polític, ni el guardó concedit a qui assisteixen a infatigables reunions interminables, ni consisteix a pagar la quota d'alguna organització política o social progressista o donar la vara des de posicions erudites en pro de la veritat i a la raó, llavors potser ser d'esquerres sigui, sobretot, una sensibilitat. Ningú no dóna forma a la seva escala de valors ni a les seves opcions polítiques a través de l'anàlisi racional de la realitat, les dades i els discursos. El que ens porta a situar-nos políticament és fruit de la nostra forma de veure i d'experimentar el món i, en el cas de l'esquerra aquesta posició davant del món ve marcada per la voluntat, la il·lusió i el desig de canviar-lo.
Llavors, si la capacitat d'imaginar realitats alternatives, de somiar que les coses siguin diferents, és el que informa aquesta sensibilitat, perquè no incorporar emoció, joc i espectacle tot el que fem? Per què no practicar l'alegria de formar part d'un projecte per una societat més justa, més igualitària, més sostenible i més feliç?

Ells sí que somien.

Les raons de la renúncia a la imaginació i el somni poden ser moltes: des de la decepció davant de la il·lusió passada, a les altes dosis de realitat i concessions que imposa la pràctica política i lesdinàmiques internes de les organitzacions. Aquests factors ens afecten a nivell individual i, amb el temps, poden desgastar-se fins a límits insospitats.

Com a col·lectiu tanmateix, com a esquerres, aquesta renúncia crec que té un origen diferent: l'apropiació del joc i del desig per part dels altres. Qui millor han après a jugar amb els desigs i les emocions, per manipular-los, són els publicistes al servei dels grans grups empresarials i els grans partits polítics. Els mitjans de comunicació i els carrers estan plens de missatges que busquen moure'ns alguna cosa per dins que ens porti a consumir i/o a no pensar. Els partits majoritaris busquen mobilitzar contínuament les nostres emocions per buscar adherències al seu programa polític (només cal recordar la "nena" de la campanya de Rajoy, o el " si tu no hi vas, ells tornen" del PSOE).

Aquest recurs constant a l'irracional, a l'emoció i el desig desperta molts recels entre l'esquerra -és, de fet, un dels seus camps de batalla. I amb raó. La utilització de la manipulació emocional per aconseguir votants o consumidors és detestable (i ha portat ja en diverses ocasions, a encapçalar projectes polítics genocides). Sabem que nosaltres no som com ells, i per això insistim en la raó, en la veritat, a posar en evidència emperadors nus. El problema és que ningú no ens escolta.

Els límits de la veritat.

Què ocorreria si demà sortissin a la llum documents oficials que evidenciessin la participació de l'administració Bush en els atemptats del 11-S? Probablement el mateix que ocorre cada vegada que la història ens dóna la raó: nosaltres assentim amb sentiments barrejats de condescència i ràbia, i deixem anar algun "ja ho dèiem nosaltres", "això ja ho vaig predir jo al 1814". Ells miren cap a un altre costat. I el món continua igual... Els res d'avui no continuen sent res.

La veritat, per si sola, no mobilitza. Perquè sigui efectiva ha de generar emoció, empoderar, suscitar desig i capacitat de somiar. Per què són ja més nombroses les manifestacions del maig Day que les dels sindicats oficials? Com va aconseguir treure de les seves cases a tants joves el moviment antiglobalització? Per què a lessamarretes surt el Che Guevara i no Llamazares?

La clau està en la combinació de veritat i somni. Els altres utilitzen les emocions per manipular el desig i allunyar-nos de nosaltres mateixos, la veritat no els interessa per a res. Nosaltres, en canvi, som experts en veritats; ser rectes i racionals, íntegres, és el que millor fem... però no sabem res de les emocions. Tanmateix, les sentim: qui no el va temptar tornar a somiar que potser un altre món sí que era possible quan va escoltar per primera vegada al Subcomandant Marcos?

Evidentment, l'equilibri és tens, però no impossible: hem d'aconseguir mobilitzar emocions sense caure en la manipulació; obrir finestres d'esperança renunciant a vendre un producte prefabricat; ens hem d'atrevir a somiar per generar somnis. La clau, crec, està en la imaginació i en submergir-nos al món dels estímuls, per aconseguir transmetre allò en què creiem i, pel camí, revelar les trampes del discurs dels venedors de pa i circMcEsquerra.

Alguns ja ho estan fent: les últimes campanyes del PSOE han jugat precisament a això. La promesa de Zapatero de retirar les tropes de l'Iraq, realitzada fins i tot en contra dels barons del seu partit, ens va arribar a tots per la valentia i convicció que transmetia. Racionalment, sempre vam saber que era el PSOE de sempre, però a qui no li van venir ganes de creure-s'ho per uns segons? El mateix ocorre amb el "Si tu no hi vas, ells tornen" esmentat anteriorment: és un missatge dissenyat per entrar per les emocions, no pel cap. I funciona.

Tanmateix, el truc no està en imitar les tàctiques publicitàries de les empreses per crear una espècie de McEsquerra capaç de convèncer al món que el futur serà meravellós amb només dipositar la papereta correcta a l'urna electoral, o firmar el gir bancari per pagar una quota de suport, posant-nos així el nivell dels desodorants que prometen èxit amb les dones o la pastisseria industrial que promet amics per tot arreu. Tenim la sort que molts dels nostres valors formen part de l'imaginari col·lectiu (per això la dreta fa tants esforços per apropiar-se'ls!), pel que no hem de fer promeses absurdes ni enganyar ningú -en realitat, potser n'hi hagi prou que aconseguim despertar una cosa que ja és latent; amb la qual, sense donar receptes, provoquem la reflexió crítica i intel·ligent. Potser n'hi hagi prou amb deformar.

Miralls còncaus.

No hi ha dubte que alguna cosa hem de fer, i aviat, per anar desmuntant la imatge de l'esquerra com un espai avorrit, gris, masculí, gemegós, i, en definitiva, mort. En aquest sentit, el canvi intern, l'obertura i l'aposta per la participació són imprescindibles (com abordarem més endavant).

Però potser per aconseguir que algú ens escolti quan expliquem aquestes veritats que tantes hores d'estudi i reflexió erudita ens han costat, hàgim de desposseir-nos per un moment del nostre vestit de serietat i transcendència per aconseguir fer riure. Sí, sí, fer riure. Provocar rialles intel·ligents a través de la deformació fins al grotesc de les associacions emocionals que ens provoquen molts missatges mediàtics i polítics. Interrompre amb ironia la rutina idiotizant.

Què l'Església catòlica torna a carregar contra l'avortament? Doncs ens erigim en "Ciutadans Alarmats pel Genocidi d'Espermatozoides" per exigir que no solament es reconegui vida en el moment de la fecundació de l'òvul, sinó ja abans, a l'escrot, iniciant així una campanya contra la masturbació masculina i evidenciant l'absurd i aleatori que és la doctrina de la cúria vaticana.

Que un altre polític del PP es presenta en una universitat pública en ple procés d'implementació de Bolonya? Doncs el lloc d'esbroncar-lo, li muntem un grup de suport integrat per joves d'estètica "Amo a Laura" i amb pancartes del tipus "Universitat d'elit ja", "Prou de beques a la púrria", "Voti rector", etc., impedint la conferència amb un aplaudiment continu. Així, l'endemà, en lloc de la condemna unànime de la comunitat benpensant a la negació de la llibertat d'expressió, aconseguim un major impacte mediàtic, convidem la gent a pensar i, el més increïble, ens ho passem bé! I potser a la pròxima reunió s'atrevirà a entrar algú nou a qui no provocarà asfíxia l'aire carregat de mala llet i falta d'imaginació que de vegades inunda els nostres locals.

El mateix és aplicable a algunes campanyes: si volem treure-les de la trampa del corporativisme, o rescatar-les de la irrellevància, podem intentar imaginar formes d'involucrar col·lectius socials més amplis en les reivindicacions. Podríem iniciar campanyes per adoptar membres de col·lectius en lluita: "Adopti a un metge, Adopti un conductor d'autobús" en les que l'adoptant es comprometria a portar-li el dinar al treball perquè pogués alimentar-se malgrat l'excessiva càrrega laboral, o a treure als seus fills al parc i ensenyar-los fotos de la seva mare/pare perquè no s'oblidés d'ells. D'aquesta forma aconseguiríem no solament posar un mirall còncau davant del conflicte, sinó també generar sinergies més àmplies i espais de participació.

Col·locar miralls còncaus davant de la realitat per deformar-la i incitar l'espectador a la reflexió intel·ligent és una forma de treballar amb la imaginació i amb la ironia que no requereix manipulació ni engany.Una imatge val més que mil paraules. Una emoció val més que mil programes polítics. Ho sabem, i per això ens agraden la literatura, la poesia, l'art... Veiem el Guernica i ens envaeix l'emoció, la ràbia, la convicció ens retruny a les entranyes; però quan hem d'explicar perquè som antifeixistes ens perdem en discursos interminables que mai no mobilitzen passions. En la nostra vida quotidiana som defensors acèrrims de la metàfora, de la complexitat, de la interpretació; però en política ens aferrem a la literalitat, a la linealitat, a la doctrina.

I si ens atrevíssim no només a imaginar, a somiar, sinó també a escenificar aquests somnis? I si fóssim capaços de trobar formes de transmetre el que en realitat ens mobilitza per dins i ens porta a passar tardes en manifestacions i nits en reunions? I si aconseguíssim recuperar i contagiar l'alegria de creure que les coses es poden canviar?

Fa uns anys, quan l'Ajuntament de Barcelona va decidir canviar la zona promesa verda per un pàrquing cobert i una plaça dura en un espai de la part vella de Barcelona que els veïns van batejar com "Forat de la Vergonya", en lloc de resignar-se o optar pels canals típics de protesta, els veïns van decidir prefigurar el seu somni i van plantar un avet al solar abandonat. Van seguir mesos de lluita veïnal durant els quals la policia va destrossar una i altra vegada el jardí col·lectiu. I, cada vegada, els veïns tornaven a construir el seu parc. El conflicte del "Forat" va generar una allau de solidaritat, i molts col·lectius socials d'altres barris van fer seva la seva lluita. No crec que fos casualitat: la seva protesta prodigava idealisme i determinació. I això mobilitza.

Per prefigurar somnis és imprescindible tenir-los, i en això hi ha el repte. La prefiguració de la que parlo no és la que pretén crear societats socialistes, llibertàries o alternatives com a illes de puresa dins del sistema actual. Això no funciona per raons evidents. Parlo de transmetre idees polítiques a través de la prefiguració d'allò que defensem. Si defensem la universitat pública, per què no treure les classes al carrer? Si defensem una ciutat oberta i inclusiva, per què no convertir els asèptics espais públics tan desgraciadament de moda en sales d'estar amb cadires, taules, jocs i gent socialitzant-se?

Mentre escric aquestes línies, diferents moviments socials de Nova York estan organitzant una manifestació sorpresa en les pròximes setmanes per celebrar el final de la guerra a l'Iraq. La idea és convocar milers de persones i moviments socials sense una finalitat específica i escenificar una desfilada com la que al 1945 va celebrar el final de la Segona Guerra Mundial, i acompanyar-lo d'una campanya mediàtica a base de comunicats de premsa anunciant l'esperat final del conflicte i el retorn de les tropes.

En això consisteix escenificar els somnis: en donar-li un contingut real a una cosa que anhelem i transmetre de forma clara i concreta el que sentiríem si aquest desig fos realitat. Aquests actes aconsegueixen fer el que no fa cap lògica racional: ens transporta a altres llocs, ens fan sentir noves possibilitats. I el més important: ens fan desitjar allò que estem experimentant. En lloc de tallar-nos les venes per tot el que no aconseguim, ens omplim d'il·lusió davant de la perspectiva d'aconseguir el que volem. Som al mateix lloc, no ens hem mogut, però ja res no és el mateix. Ara el que ens porta a les reunions no és la disciplina interna ni el sentit de responsabilitat: és la il·lusió de treballar col·lectivament per alguna cosa que ens fa somiar.

És possible la WikiEsquerra?

Existeix una imatge bastant utilitzada, que és la de com cinc dits per si sols no tenen cap força, però units formen un puny. La unió fa la força. Molt bé. Però perquè el puny pugui colpejar amb força necessita que tots els dits participin en el mamporro. Si un dit li diu als altres que li deleguin la seva agència, o els assegura que ell ja s'encarregarà de donar el cop, que els altres només han de contribuir econòmicament al seu esforç, votar-lo cada quatre anys o treure a passejar la pancarta amb les seves sigles per la manifestació, és evident que els cinc dits no seran enemic per a ningú.

Si dos braços tenen més força que un, si quatre ulls veuen més que dos, se'n dedueix que cinquanta militants de base pensen més que un secretari general. Abans d'enfonsar-nos del tot potser no seria mala idea obrir les portes i deixar que entrés aire. Si falten idees per refundar l'esquerra, per què no iniciar processos participatius oberts a la ciutadania per recollir propostes i discutir-les col·lectivament? Per què no convertir la militància política en una escola de democràcia i d'exercici? Per què no crear espais construïts col·lectivament, oberts, amb la suma de milions de puntets de colors?

És possible, a més, crear diferents nivells de participació. És innegable que hi haurà gent que només estimarà o podrà participar a nivells molt baixos, i altres demanant que se'ls enviï un correu electrònic al mes en tindran suficient; però alguns voldran involucrar-se, il·lusionar-se, sentir que formen part d'una cosa viva que no és cega, sorda i muda a la seva arribada... Que els éssers humans valorem la possibilitat d'elegir i adaptar les coses a les nostres necessitats és una cosa que ens demostren cada dia les prestatgeries dels supermercats, els videojocs i fenòmens com el tunning. Potser puguem aprendre alguna cosa, per fi, de la realitat realment existent i dels conciutadans que volem portar fins a la victòria final.

En lloc de condemnar les emocions als marges o de pretendre ignorar-les mitjançant la ceguesa auto imposada, podem intentar aprendre a relacionar-nos-hi: amb la il·lusió però també amb l'individualisme, amb l'esperança i també amb la por, amb l'altruisme i amb el consumisme. Si continuem reprimint-les, menyspreant-les com a desviacions irracionals, una tarda de compres sempre aconseguirà imposar-se a una manifestació; les solucions basades en la repressió i el control continuaran proporcionant més sensació de seguretat que una societat més justa i igualitària; i nosaltres continuarem predicant en un desert ple de gent, retransmetent les nostres idees en la freqüència equivocada.

Si Rosa Luxemburg no volia una revolució sense ball, i els estudiants de maig del 68 imaginaven la platja sota les llambordes, per què no podem imaginar nosaltres noves tàctiques i somiar amb el dia en què ser d'esquerres sigui una alegria? Veritat i somni. Pa i roses.

Nota: Aquest article ha estat pensat com una pluja d'idees, una reflexió en veu alta que pugui contribuir a repensar l'esquerra, per això no hi ha notes ni referències. Però això no vol dir que tot el plantejat sigui original, ni molt menys. Aquestes pàgines barregen la meva experiència personal en projectes com Malababa i l'Observatori de Resistències i Subcultures amb les obres i accions imprescindibles de Stephen Duncombe, Billionaires for Bush, Michael Moore, The Yes Men i moltes i molts més que porten anys buscant vida a l'esquerra i els moviments alternatius. He optat per l'ús del masculí genèric de molt mala gana, per no afegir pesadesa al relat, però sense que això suposi en cap cas que acato aquesta negació quotidiana de la presència de les dones en l'esdevenir del món.

Gemma Galdon Clavell és coordinadora de l'Observatori de Resistències i Subcultures (RiSc), investigadora i comisaria independent.

El consell de Formentera, contra l'ampliació del Port d'Eivissa

2010-05-21T16:26:00.003+02:00

El consell insular de Formentera està "preocupat" per l'inici de les obres del port d'Eivissa, segons recull el diari Ultima Hora:

http://ultimahora.es/ibiza/noticia/noticias/local/formentera-vuelve-a-advertir-del-peligro-de-los-vertidos-de-las-obras-del-puerto-de-vila.html

Així, la màxima institució formenterera posa en evidència la política de fets consumats impulsada per l'Autoritat Portuària de Balears amb la complicitat de les institucions eivissenques.

COSTA RECONEIX QUE L'AMPLIACIÓ DEL PORT SUPOSA "PERDRE EL BOTAFOC"

2010-05-11T07:34:00.013+02:00

La batlessa de Vila, Lourdes Costa, reconeix que les obres del port suposen la pèrdua del Botafoc en el discurs inaugural de la fira medieval 2010, segons recull el diari Ultima Hora de divendres.

Aquesta fira es va començar acelebrar per conmemorar la declaració d'Eivissa com a Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO en 1999. Aquesta declaració és motiu d'orgull per les eivissenques i la fira una de les festes més concorregudes i celebrades.

Era inevitable que la batlessa fes esment de la principal amenaça per al territori d'Eivissa. En un altre sentit, diversos mitjans s'han fet ressó d'accions de protesta en contra del macroprojecte.

Lourdes Costa afirma que "Ens sap greu perdre el Botafoc, però és la solució menys dolenta" i tots els arguments recollits a favor de la macroobra són treure el trànsit de mercaderies de davant la Marina. Sobre aquest aspecte, ja hi havia alternatives presentades pel seu propi equip de govern. El traspàs de mercaderies a la zona nord del port és una reivindicació que assumim com a pròpia, el que no podem és combregar, o restar impassibles, davant una obra que serà la fi de la badia d'Eivissa tal i com la coneixem i que afectarà de forma irreversible les praderes de Posidònia que depuren i oxigenen les aigües de les nostres platges. I menys per un argument tan magre.

L'article a més conté altres "joies" dignes de comentar en un altre post.

http://ultimahora.es/ibiza/noticia/noticias/local/costa-recuperaremos-sa-penya-para-los-ibicencos.html

PROTESTES CONTRA L'AMPLIACIÓ DEL PORT

2010-05-10T16:26:00.004+02:00

Un grup de persones han protagonitzat diversos actes de protesta contra l'ampliació del port de Vila, segons informa avui Diario de Ibiza i Ultima Hora.
En concret, dissabte es realitzà una performace amb tres personatges que escenificaven Xico Tarrès (president Consell insular d'Eivissa) Lourdes Costa (Batlessa de Vila) i Francesc Triay (autoritat portuària de Balears) i que maltractaven una figura demacrada representant Eivissa com a patrimoni de la Humanitat. Diumenge, unes persones penjaren una pancarta al mirador de la Catedral on els podia llegir "MACROPORT NO"
Amb aquestes accions, queda clar que no tothom combrega amb el projecte que el PSOE vol imposar a Eivissa i que hi ha gent disposada a mobilitzar-se en contra.
Podeu llegir les notícies a:
http://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2010/05/10/protestas-ventas-publico/409187.html

2010-05-07T09:55:00.005+02:00

L’ESTAT ESPANYOL, AMB LA COMPLICITAT DE LES ADMINISTRACIONS LOCALS, VOL CONSTRUIR UN MACROPORT CONTRA ELS INTERESSOS DELS CIUTADANS D’EIVISSA I CONTRA EL PATRIMONI DE LA HUMANITAT.

AQUEST PROJECTE CONSISTEIX EN:

1.La construcció d’una gran plataforma de formigó de gairébé 8 hectàrees sobre la mar, l'equivalent a 8 camps de futbol dins la badia d’Eivissa.
2.L’extracció de 1.000.000 m3 d'àrids de ses pedreres eivissenques, la qual cosa suposa la desaparició de muntanyes senceres de sa nostra illa.
3.L’abocament a la mar de 660.000 m3 de fangs contaminats del port a es Freus posant en perill un exemplar de posidònia de 8 km, l’organisme viu més gran conegut al planeta i patrimoni de la humanitat, sense el qual no tendríem ses platges que tenim.
4.Un pressupost desmesurat de 116.000.000 €, per a una obra faraònica i innecessària en un moment de crisi econòmica.

AIXÒ COM T'AFECTA?

1.Canviarà l’aspecte del port, fent-lo més semblant a un port industrial de gran ciutat.
2.Les aigües del port i d’algunes platges baixaran de qualitat i es tornaran pudentes i tèrboles.
3.POSARÀ EN PERILL LA DECLARACIÓ DE PATRIMONI DE LA HUMANITAT DE LA CIUTAT D'EIVISSA, un punt que ha estat deliberadament manipulat per l’Ajuntament de Vila i els mitjans de comunicació afins.
4.Obligarà a la construcció de noves carreteres i augmentarà la pressió sobre zones molt amenaçades com ses Feixes.
5.Suposa un menyspreu als principis democràtics, una traïció a la confiança dels milers de ciutadans i ciutadanes que amb el seu vot varen demanar un canvi a les institucions i varen dir NO als macroprojectes com autovies, camps de golf o ports esportius.

MENTIDES QUE S’HAN DIT SOBRE AQUEST TEMA:

1.Els que ens oposam a aquest macroprojecte ja ens va bé el port com està. FALS: EL QUE ES TRACTA ÉS DE RESOLDRE ELS PROBLEMES EXISTENTS AMB EL MENOR IMPACTE POSSIBLE, DE LA FORMA MÉS ECONÒMICA I SENSE COMPROMETRE EL PATRIMONI DE LA HUMANITAT. EXISTEIXEN ALTERNATIVES VIABLES MOLT MENYS IMPACTANTS, AMB PANTALANS FLOTANTS I ESTRUCTURES AMB PILARS, QUE NO AFECTEN TANT ELS CORRENTS I DINÀMIQUES MARÍTIMES I QUE SÓN MÉS RESPECTUOSES AMB EL TERRITORI.

2.Els que posen en perill la declaració de la Humanitat són els que s’oposen al macroprojecte. FALS: L’ÚNIC QUE POSA EN PERILL LA DECLARACIÓ DE LA UNESCO ÉS EL MACROPROJECTE QUE ENS VOLEN IMPOSAR. ENS HI OPOSAM, JUSTAMENT, PER SALVAR-LO

I TU QUÈ POTS FER?

1.Informar-te, contrastar i difondre la informació. Visita:
http://www.gengob.org/portno.htm
http://www.estudiseivissencs.cat/comunicats.php
http://www.gengob.org/docs/portinformegen.pdf
http://www.amics-terra.org/spip/spip.php?article106
http://www.eivissapelcanvi.cat/descarregues/estudi_port_eivissa.pdf
http://ateneupopulareivissa.blogspot.com/

2.Participar en actes de protesta, quan es convoquin.
3.Fer valer la teua veu, ja que no pot ser a les urnes, amb els companys de feina, família, amistats i en blogs, actes que es convoquin, etc. EL SILENCI ÉS COMPLICITAT.

SALVEM EIVISSA!
SALVEM EL PATRIMONI DE LA HUMANITAT!
SALVEM EL NOSTRE FUTUR!

2010-04-21T23:20:00.006+02:00

Com dona violada,
l' illa resta estesa sobre
un mar que li és estrany.
Ferida
buida
bruta
vulnerable
sola
exposada
nua
inexpressiva
abatuda
desesperada
impotent
resignada
...desproveïda de la seva essència.

Les suaus ones ja no arriben
per guarir les nafres.
Només el sol i alguna pluja
consolen, de tant en tant,
la desolació d’una terra
malmesa pels seus fills.

Inseguretat penal

2010-04-13T23:25:00.001+02:00

Segurament, tothom o algú proper ha estat víctima de furts, robatoris o fins i tot atracaments. És habitual sentir-se estafat, impotent i tenir ganes que algú en trobi el responsable i que pagui pels seus actes... aquesta és la punta de l'iceberg de tot el discurs al voltant de la seguretat ciutadana, un dels temes que s'afirma que més preocupen als ciutadans.
Aquest discurs s'articula al voltant de dos veritats que se'ns venen com a inqüestionables: la presó és el lloc idoni per recloure els malfactors i més policia implica més seguretat. La dreta més reaccionària pretén reobrir el debat sobre la pena de mort i la cadena perpètua, mentre que bona part de l'esquerra parlamentària demana penes de presó més dures, per exemple, per als casos de violència de gènere...
La pregunta és: La presó serveix per res més que per infringir mal a qui la pateix?
Al llarg de la història ha existit el càstig per als que transgredeixen les normes imposades a pels estats, com a eina al servei de les oligarquies governants i els seus acòlits. Ja en l'antiga Mesopotàmia s'aplicava el codi de Hamurabi, primer registre escrit de la llei de “ull per ull, dent per dent” Fins a l'època de l'antic règim eren legals la tortura i les execucions públiques, però després de les revolucions burgeses a Europa, es van restringint a un àmbit més ocult, fins a arribar a l'actual Guantànamo, lloc fora de les lleis internacionals on poder transgredir les convencions internacionals contra la tortura i pels drets humans en general.
En els estats autoanoments democràtics és il·legal la tortura, tot i que encara es practiqui, però no és la privació de llibertat una tortura per ella mateixa?
Les presons són una realitat, sí, però una realitat incòmoda, un espai al marge de la societat, un abocador de persones incòmodes per a l'ordre de l'estat. No és només un segrest legal, és d'una banda un control total sobre la vida del pres, eufemísticament anomenat “intern”, i és la relació en un entorn aïllat de la societat on l'única possibilitat de relació personal es redueix als altres presos... és aquest l'àmbit idoni per a la “reinserció?
Molts haurem sentit la coneguda frases de “avui en dia [els infractors] entren a la presó i surten als pocs dies”, podríem considerar-la un mite dels nostres dies de l'estil de “qui no treballa és perquè no vol” o “jo no sóc racista però...”
La realitat és que el nombre de presoners a l'estat espanyol s'ha incrementat de 45.000 persones l'any 1995 a més de 76.000 l'any 2010. Ara mateix la taxa d'empresonats és de les més altes de la UE. Tot això gràcies a la reforma del codi penal, que un PP en la oposició va criticar durament argumentant un buidat de les presons i un augment de la inseguretat ciutadana.
El tema de la seguretat ciutadana és un debat en fals sobre una problemàtica inflada pels mitjans de comunicació oficials. A l'estat espanyol hi ha una taxa de criminalitat molt inferior a la mitjana europea i en 2009 va ser la més baixa dels últims 10 anys...
El 70% dels presoners són per delictes “contra l'ordre socioeconòmic” i contra la salut pública. La resta: delictes sexuals, trànsit, homicidi, assassinat.. són un percentatge molt baix de la societat. En la pràctica, la presó és un sistema de repressió de les classes més desafavorides. Es condemna a gent sense recursos que fan petits furts o es dediquen al menudeig de drogues, que viuen en entorns d'exclusió social o marginalitat i que no es poden pagar cap advocat, mentre que els delictes de grans robatoris (com els casos de corrupció per part de càrrecs públics) i els grans beneficiaris del narcotràfic (introduit i permès pel propi sistema), sempre es queda en un limbe legal, que no condueix a la presó més que en casos molt puntuals.
Més del 90% dels presoners són hòmens, la qual cosa posa en evidència les desigualtats de gènere existents amb el patriarcat, en aquest cas, perjudicant el sexe masculí.
El sistema neoliberal al mateix temps que desmantella els sistemes de protecció públics que garanteixin la igualtat d'oportunitats per a totes els ciutadans, incrementa els sistemes de repressió mitjançant més policia i més presons i un sistema penal més dur. El nivell de perversió màxim està als EUA, on moltes presons són privades i on és legal la pena de mort i la cadena perpètua en molts estats.
La lluita pels drets humans passa inevitablement per l'abolició de les presons. Això no vol dir que els abolicionistes busquin que qualsevol pugui transgredir les normes bàsiques de convivència amb impunitat: hi ha alternatives a la presó, una de les més habituals són els treballs comunitaris o el pagament de multes i altres. El més evident, però, és evitar la marginalitat i l'exclusió social, mitjançant polítiques socials efectives.
Darrera aquestes demandes de ma dura contra la delinqüència el que hi ha realment és una demanda artificial i inflada mitjançant els mitjans de comunicació oficials de més control social.
Més control i més policia i més dades personals, per poder reprimir el que a l'estat no li interessa, com estam veient aquests dies als carrers del Cabanyal, a València, com varem patir a Eivissa amb les autopistes, on, en ambdós casos el PP executa i el PSOE proveeix de policies amb porres, per tal que els que furten de veritat estiguin tranquils i ens puguin seguir robant.

PROU DESTRUCCIÓ!!! SALVEM EL CABANYAL

2010-04-08T16:03:00.006+02:00

De València ens arriben aquestes imatges, crònica d'un acte de prepotència dels governants envers els ciutadans que diuen representar. I la policia defensant amb violència unes obres sense llicència i il·legals que només beneficien uns pocs i perjudiquen al conjunt de la societat...

Trobareu més informació a http://www.cabanyal.com

Veient aquestes imatges, no us ve a la memòria alguna cosa?

Els butlletins, ara més fàcils de llegir

2010-03-29T08:47:00.001+02:00

Hem millorat la visualització dels butlltins on.line, els podeu consultar a :

http://issuu.com/ateneupopulareivissa/docs/butllet__ateneu_popular_eivissa_n__1

http://issuu.com/ateneupopulareivissa/docs/butllet__2_electr_nic

DONES I PATRIARCAT A LES DANCES DE LA MEDITERRÀNIA

2010-03-21T13:22:00.007+01:00

Aquesta xerrada està organitzada per l’Ateneu Popular d’Eivissa com a part de les activitats sobre el patriarcat programades durant el mes de març.

La reflexió sobre la història de la dansa a l’àmbit mediterrani mostra com la dansa professional ha estat una disciplina artística feminitzada per les societats patriarcals, tant des dels discursos religiosos com socioeconòmics. A més, les danses populars han aprofitat per a perpetuar o transgredir els diferents rols culturals atribuïts a homes i dones. La dansa, doncs, amb el cos com a instrument il·lustra idees sobre la sexualitat i les relacions entre sexes en una societat.

La xerrada tindrà lloc a l’aula 4 de Can Ventosa el dimarts 23 a les 20.30, i serà impartida per Lola Tena, historiadora i especialista en temes de dansa i gènere.

Vos hi esperam!

PRESENTACIÓ DEL BUTLLETÍ Nº2

2010-02-19T11:13:00.011+01:00

Avui, divendres 19 de febrer, presentam el nostre segon butlletí. Ho farem a la botiga de Can Jordi, ctra. de Sant Josep km 7, a les 20,00h.
Tindrem música, vi, sopreses, el butlletí....i aprofitarem per explicar el nostre (vostre) projecte.
Aquí teniu el butlletí en format electrònic:

http://docs.google.com/fileview?id=0B9ZYGFDr-ekBMWIwM2Y2YjEtNGM1MS00NjQ1LTk5Y2UtMjQ3ZTk1NmQ0NmY0&hl=en

ACTIVITATS FEBRER-MARÇ:

2010-02-19T10:55:00.004+01:00

Aquest nou trimestre hem decidit dedicar el cicle de xerrades/activitats a l'ANTIPATRIARCAT. Creiem que les dones han estat excloses dels drets socials, laborals i polítics al llarg de la història i se'ls ha potenciat una educació servil per a ser útils als hòmens com a col·lectiu hegemònic.
Les dones fa més de 300 anys que estem en lluita contra el patriarcat i són molts i cada vegada més, els hòmens que critiquen i no volen reproduir el patriarcat.

Dimecres 17 de febrer, 20,00h: Biografia del moviments feministes, Beatriz Torrebalnca Martínez, Presidenta de les Dones Progressistes, a l'Ateneu.

Divendres 5 de març, 20,00h: Dones i crisi. Cóm ens afecta? Laia Hernández i Mireia Romo, militants feministes d'Endavant. Can Ventosa, sala nº5.

Activitats per al mes de novembre

2009-11-06T10:56:00.002+01:00

Dijous 12 de novembre: la banca ètica a càrrec de Flor de l'Agnolo
Dijous 19 de novembre: Cine fòrum.
Divendres, 20 de novembre XERRADA i debat Què és el decreixement, amb la Sara del col·lectiu CRISI
Dijous 26 de novembre: LA SOCIETAT I L'ECONOMIA: XERRADA Comerç just a càrrec de Graciela
Divendres, 27 de novembre, XERRADA i debat LA CRISI ACTUAL, CAUSES I SUPERACIÓ a càrrec de Josep Arnaiz

Il fare politica

2009-09-29T09:35:00.001+02:00

Dijous 8 d’octubre, 21h Il fare politica

Bèlgica, França. 2005. (86’) Direcció: Hugues Le Paige

Adéu Revolució (Il fare politica) és una pel·lícula que mostra el panorama del desenvolupament personal i polític que es dóna en un ambient rural; històries amb un interès tant humà com històric que abasten un quart de segle clau per entendre els assumptes d’avui en dia: què se n’ha fet dels projectes de canviar el món a la Itàlia de Berlusconi? I una pregunta encara més universal: què pot fer encara la política?

Cine fòrum PROGRAMACIÓ OCTUBRE-NOVEMBRE-DESEMBRE 2009

2009-09-29T09:31:00.003+02:00

T'agrada el cinema? Vols participar en el nou cinefòrum de l’Ateneu d’Eivissa? Vine a conèixer-nos i a intercanviar opinions sobre pel·lícules i temes d’actualitat.

Dijous 8 d’octubre, 21h Il fare politica
Bèlgica, França. 2005. (86’) Direcció: Hugues Le Paige

Dijous 22 d’octubre, 21h Orlando
RU/Rússia/França/Itàlia/Holanda. 1992. (93’)
Direcció: Sally Potter

Dijous 5 de novembre, 21h Lamerica
Itàlia/França. 1994. (125’) Direcció: Gianni Amelio

Dijous 19 de novembre 21h Better than chocolate
Canadà. 1999. (102’) Direcció: Anne Wheeler

Dijous 3 de desembre, 21 h Smoking Room
Espanya. 2002. (89’) Direcció: J.D. Wallovits, R. Gual

Dijous 17 de desembre, 21h Moolaadé
Senegal/França. 2004. (117’) Direcció: Ousmane Sembene

Activitats

2009-08-13T07:55:00.003+02:00

Durant el mes d'agost hem fet una mica d'aturada i esperam reanudar l'activitat amb el cine fòrum en setembre.

A més, estam preparant activitats, de les quals aviat en farem ressò en aquest bloc

APE

Butlletí nº 1

2009-08-13T07:45:00.002+02:00

Ja hem editat el Butlletí nº 1. està en paper (ens el podeu demanar enviant un mail) i en format electrònic a http://docs.google.com/fileview?id=0B9ZYGFDr-ekBY2FkNGQyYTctZmZkZi00NTNiLWI5NzItNGUxYmNlYzMxNWIx&hl=en

Cine Fòrum, Dijous 7 de maig, 21.00h

2009-05-05T21:49:00.004+02:00

Tornam a la càrrega amb el cine fòrum, activitat que esperam sigui habitual dels dijous a S'Ateneu.

Viridiana és una pel·lícula mexicano-espanyola de Luis Buñuel, estrenada el 1961. La pel·lícula va rebre el màxim guardó (Palma d'Or) al Festival Internacional de Cinema de Cannes 1961, així com l'ovació unànime de públic i jurat. Tanmateix, un article molt hostil publicat al diari oficial de la Ciutat del Vaticà, L'Osservatore Romano, va provocar la seva immediata prohibició a Espanya. L'incident va reivindicar la figura de Buñuel davant dels seus crítics i va convertir Viridiana en una més de les pel·lícules prohibides d'aquest polèmic cineasta.

Viridiana pronunciarà aviat els seus vots i es tancarà en un convent. Va per una última vegada a saludar el seu oncle, ric burgès, abans d'anar a pronunciar els seus vots. L'oncle la droga i fa veure que ha abusat d'ella per tal que accepti casar-se amb ell. S'atura horroritzada. Rosegat pel remordiment, es suïcida.
Viridiana, que se sent culpable de la mort del seu oncle, renuncia a ser monja i es queda a la mansió a practicar la caritat cristiana, acollint un grup de rodamons, a qui brinda refugi i aliment però que són, al cap i a la fi, els qui l'atacarà i robarà. L'arribada de Jorge, fill natural del senyor Jaime, canviarà definitivament el destí de la jove, acceptant al final d'instal·lar-se amb ell i la serventa en un menage a tres.

Principis

2009-05-03T22:14:00.001+02:00

A Eivissa existeix un buit alarmant de centres socials alternatius i aquesta és la raó de ser de l'Ateneu. No és democràticament saludable que el teixit associatiu i els centres socials depenguin de les institucions i dels partits que les governen. S'ha d'impulsar una societat que trenqui aquestes dinàmiques i que no es mostri submíssa sinó que encari amb decisió i independència els interessos de les classes populars. Consideram que la lluita contra l'especulació immobiliària i contra els macroprojectes té una lectura més ampla que les lluites puntuals. Es tracta de bastir una proposta que, des de l'heterogeneïtat i la diversitat, analitzi els problemes globals i es centri en crear alternatives en positiu i a nivell insular.
Ecologisme
Creim que s'han de vincular els problemes ambientals amb els interessos de les classes dominants i presentar propostes adequades per 1) fer de la terra i cultura una forma de vida saludable. 2) Canalitzar les preocupacions pel medi ambient cap a una dinàmica social no destructiva amb l’entorn i la cultura popular que el sustenta.
Cultura i llengua
S'ha de dignificar la cultura popular i treure-la del folklorisme. És necessari reinventar la cultura tradicional i fer-la quotidiana, atractiva i accessible per a tothom. La llengua i la cultura (catalana) d'Eivissa són patrimoni i responsabilitat de tothom que viu, treballa i s'estima Eivissa, amb independència del lloc d'origen o la llengua materna.
Cultura de resistència
Enfront les agressions que es pateixen en els àmbits de les llibertats indivivuals i col.lectives, i els drets bàsics (habitatge, treball digne, sanitat, educació, alimentació, identitat, etc), impulsar accions cap a una cultura de resistència capaç d'anar més enllà de les simples reivindicacions i dels teoricismes encarcanats: teixir i crear una concepció pròpia de les relacions socials i la cultura.
Identitat i autodeterminació
Lluitar per una sobirania dels pobles que vagi més enllà de la descentralització administrativa, mitjançant l'autodeterminació, que actualment és un dret negat per l'Estat espanyol a ca nostra.
Dignificació de la condició humana
El model de societat que vivim ens empeny no només a consumir productes sinó també a seguir uns models de conducta que van des de reproduir estereotips patriarcals i genocides fins a l'afirmació de "tant tens, tant vals" i a fer del patiment un negoci i espectacle de masses. En la lluita pel benefici col.lectiu està també el goig per un desenvolupament personal més humà i més just. En aquest sentit valoram la filosofia feminista que es manifesta contra la lògica del domini i a favor de la dignitat de totes les persones.
Ateneu Popular Eivissa
S'Ateneu es troba físicament a Figueretes, un barri especialment motivador per diferents característiques: humil, multicultural (i multiètnic), costaner, castigat ambientalment, explotat sexualment...I viler, raó per la qual pot donar una dimensió social més extensa al nostre àmbit d'actuació.

Veu Pròpia

2009-05-03T21:55:00.004+02:00

Estam intentant portar gent de l'associació Veu Pròpia a Eivissa per una xerrada.
Veu Pròpia és una organització de nous parlants a favor de la llengua. La formem persones de tota mena (homes i dones, joves i grans) amb un tret comú: no tenim el català/valencià com a primera llengua, però l'hem adoptat com a llengua habitual. Treballem per la presència pública dels nous parlants, per ajudar les persones que estan adoptant el català/valencià, i per aconseguir el benestar de la nostra llengua comuna. Veu Pròpia és independent dels partits polítics.
Compartir la llengua i la cultura pròpies d'Eivissa entre tots els que l'habitam és un dels principis de S'Ateneu, per això ens sembla interessant conèixer les seues experiències.
Seguirem informant per a la convocatòria.

Apostasia

2009-05-03T21:45:00.003+02:00

La pràctica de bateig és un acte ritual i en molts casos no es correspon amb les inquietuds espirituals de la persona batejada. Així i tot, el nom segueix als llistats de la diòcesi i els fan servir per justificar un nombre de feels que no es correspon amb la realitat.

Des de S'Ateneu s'ofereix la possibilitat a tothom que vulgui de poder-se esborrar dels arxius de l'església catòlica (aposdatar). Si vols poder decidir en aquest aspecte, aporta fotocòpia de document d'identitat i parròquia on et batejaren i enviarem les dades al bisbat col·lectivament, per tenir més força.

Més informació: http://ateus.org/?page_id=49 on et pots descarregar elos formularis.

CINE FÒRUM, 4 d'abril de 2009

2009-04-01T10:13:00.006+02:00

Aquesta setmana, projecció de la pel·lícula

FARENHEIT 451 VO (anglès) amb subtítols

Regne Unit, 1966

Director: François Truffaut, amb Julie Chirstie i Oskar Werner

Sinopsi: Guy Montag és un cremador de llibres, en una societat on llegir és delicte perquè incita a pensar i qüestionar el poder, en comptes d'abandonar-se a l'hedonisme imperant recomanat pel govern. La trobada amb una dona fa que el protagonista entri en crisi i es qüestioni la seva feina. Llavors entra en contacte amb un grup dissident que memoritza els llibres perquè no es perdi el seu missatge. La seva cap l'adverteix i intenta justificar la censura, segons ella adoptada lliurement pels ciutadans per tal de ser feliços i no amoïnar-se amb lectures pertorbadores. El govern el persegueix i ataca la ciutat amb bombes i controls policials, però els homes lliures escapen al camp i es transmeten la literatura oralment esperant el moment en què la societat permetrà de nou el retorn de la cultura.

Programació d'activitats setmanal

2009-04-01T10:00:00.002+02:00

Dijous, ASSEMBLEA 21.00 h
Divendres, SOPAR DE COQUES: Degustacions de menjars en un ambient distés que convida a la tertúlia, 20.00 h
Dissabte, CINE FÒRUM: Projecció d'una pel·lícula i debat sobre la temàtica que es tracta. Sopar de pa amb oli i tomata i companatge i servei de bar, 20.00 h
Dilluns, espai per a l'intercanvi de productes de SA BATJOCA, associació de productors i consumidors d'agricultura ecològica, 20.00 h

Tenim local!!!

2009-03-08T23:26:00.004+01:00

Després d'una llarga gestació, es comença a materialitzar S'Ateneu. Entram al local dia 15 de març.

Ja s'informarà de l'horari d'obertura i de les activitats previstes.

Ja estam en marxa, i ara?

2009-03-02T19:50:00.003+01:00

En juliol de 2008, quan comença a arrancar el projecte, vàrem publicar en aquest bloc una declaració de principis, que trobam que és insuficient. Ara que el projecte d'Ateneu comença a esdevenir una realitat és quan comença la part més complexa de totes: assentar unes bases, encara que siguin de mínims, amb les quals en puguem sentir tots més o menys còmodes.

2008-07-10T21:28:00.001+02:00

L’Ateneu Popular Eivissa neix per superar la manca d'infraestructures pròpies per als moviments socials, evidenciats en la lluita contra l'especulació urbanística i contra el caciquisme. Aquests moviments, però, han estat aprofitats per partits polítics que han vist en les lluites socials carnassa per al circ electoral.

A nivell insular, existeix poc teixit associatiu i el que hi ha, està molt institucionalitzat. És per això que falten recursos propis, independents, per al pensament alternatiu i la cultura de resistència i amb uns principis d'autogestió i d'assemblearisme.

Amb l'Ateneu, volem crear un espai propici per a l'intercanvi d'idees, el debat, la reflexió i la formació. Un espai on materialitzar aquesta cultura de resistència i on es pugui desenvolupar i créixer.

Són moltes les activitats que es poden realitzar i molts el fronts per lluitar. En aquest bloc s'aniran publicant les novetats sobre l'Ateneu i serà el nostre punt de trobada fins a tenir local.

Anima't i digues la teua per tirar endavant aquest projecte!